El sorollós encant d'una dissonància contra el món: 150è aniversari de Schoenberg
David Granda, 31.1.2024. El País. Trad. J. Canovas
El compositor vienès Arnold Schoenberg inicià fa un segle una revolució musical i els crítics en donaren part. «Si mai s'accepta aquesta manera de fer música, espero que la mort m'alliberi d'escoltar-la» (The New York Times, 1913). «Quinze valents músics ens presentaren la Simfonia de cambra de Schoenberg, que, sense cap mena de dubte, mereixeria el títol de «Simfonia de cambra dels horrors» (Signale, Berlín, 1913). «Totes les interpretacions de les seves obres a Àustria i Alemanya han provocat disturbis, càrregues policials, ingressos hospitalaris de ferits i cadàvers al dipòsit» (Paris-Midi, 1913). «Un públic respectuós i ben intencionat esclatà a riure sense contenció» (The Boston Post, 1914). «El nom de Schoenberg, pel que fa al públic britànic, no significa més que escombraria» (Musical Times, Londres, 1930).
Les crítiques les ajuntà fa temps el compositor Nicolas Slonimsky [Nicolas Slonimsky, Lexicon of Musical Invective, Coleman & Ross, Nova York, 1953], però llegides en veu alta en el museu vienès que tresoreja el llegat artístic de Schoenberg (protegit per la Unesco) i davant una de les majors expertes de la seva obra, Therese Muxeneder, sonen encara més sorolloses. «Assistien a una revolució musical en la qual no hi havia escala de grisos. Amb Schoenberg tot era blanc o negre. Quin concert de música clàssica podria provocar avui aldarulls semblants?», diu Muxeneder, que assenyala una vitrina amb el programa oficial del 31 de març de 1913. Aquell dia a la sala daurada del Musikverein, el temple musical que cada any acull l'il·lustre Concert d'Any Nou on el públic gairebé no gosa oferir uns aplaudiments quan sonen els compassos de la Marxa Radetzky, el concert es donà per acabat abans que sonés la cinquena peça, la de Mahler. Quan Schoenberg, que dirigia l'orquestra, atacà la partitura d'un dels seus deixebles, Alban Berg, començaren l'escridassada, la baralla i les bufetades entre partidaris i detractors de l'avantguarda. El cerebral compositor Anton Webern cridava des de la seva llotja al pati de butaques: «Fora la púrria!» L'Skandalkonzert (el concert de l'escàndol) acabà a comissaria i amb un plet entre quatre espectadors davant dels tribunals. El crític del Paris-Midi hiperbolitzava, però sabia del que parlava.
Pierrot lunaire, d'Arnold Schoenberg
Variacions per a orquestra, op. 31, d'Arnold Schoenberg
Un supervivent de Varsòvia, d'Arnold Schoenberg
Concert de cambra, d'Alban Berg
Concert de violí, a la memòria d'un àngel , d'Alban Berg
Simfonia Op. 21, d'Anton Webern
Concert per a nou instruments Op. 24, d'Anton Webern